Amb el nostre ferm compromís en la lluita per la defensa dels llebrers, a SOS Galgos duem a terme una intensa tasca de rescat arreu d'Espanya, on cada any milers de llebrers són maltractats i abandonats com a deixalles de caça.
Cada any socorrem centenars de llebrers necessitats. Per poder acudir en la seva ajuda amb la màxima rapidesa possible, tenim contacte permanent amb voluntaris a la majoria de províncies espanyoles. Molts dels gossos salvats es troben en condicions deplorables després d'haver malviscut al carrer. Estan desnodrits, deshidratats i, en moltes ocasions, també ferits.
Els gossos recollits els portem temporalment a una residència, generalment propera a la zona del rescat.
A partir d'aquell moment, preparem el procés de trasllat al nostre Centre-Refugi de Santa Coloma de Cervelló (Barcelona).
En arribar, se'ls fa una revisió veterinària minuciosa i se'ls ofereixen les cures que puguin necessitar per a la seva recuperació.
Al febrer de l'any 2021, vam rebre una trucada des d'un poble a prop de Toledo...
En Pablo, un dels nostres voluntaris més entusiastes i actius a la zona, havia trobat una llebrera amb les potes davanteres destrossades. Per les ferides que tenia, sabíem que no hi havia temps a perdre si volíem salvar-les. Llavors, quan començàvem a coordinar amb en Pablo la millor manera de portar la Lolita fins a Barcelona, vam rebre una altra trucada urgent que va canviar totes les nostres vides de seguida.
La trucada va ser de Villar-Rosàs, una agència de publicitat de Barcelona. En Richard Browse i la Melanie Andrada, de l'equip creatiu, havien vist un article sobre SOS Galgos a la revista Metropolitan i ens van preguntar si seria possible fer un curtmetratge sobre el rescat d'un llebrer per a un projecte que tenien sobre la taula. D'aquesta manera va començar la història del viatge de la Lolita cap a un lloc segur, i també una col·laboració i amistat veritablement especial entre tots els qui van participar en el projecte.
Alguns dels testimonis de les persones implicades en el rescat de la Lolita, que ens reflecteixen la seva part de la història:
«No pesava res, era un sac d'ossos. Em vaig témer el pitjor». — Pablo
14 hores de viatge
En Richard de Villar-Rosàs ens explica com va ser el rodatge:
«Vam sortir de Barcelona amb la furgoneta i el transportí de llebrer a les 4 del matí. La Melanie, en Víctor, en Pau i jo amb les dues càmeres, i en Pablo amb l'equip de so. La ciutat és una altra a aquestes hores: no hi havia gens de trànsit. Vaig conduir unes 3 hores i després vam parar per esmorzar i fer canvi de conductor. Mentre baixàvem cap a Consuegra, en Víctor i en Pau van començar a gravar material per a la seqüència del viatge de la Lolita dins del seu transportí.
Vam arribar a l'hotel al migdia. Vam dinar ràpidament i després vam anar directament amb en Pablo a la casa d'acollida de l'Eva. Aquí vam conèixer la Marta i la Nines, dues altres voluntàries de SOS Galgos. La Lolita estava ficada dins de la seva caseta de fusta. No va sortir. Vam començar a gravar el comiat d'en Pablo amb la Lolita i, quan en Pablo la va treure de la seva caseta, vam veure tots per primera vegada la por que tenia. Tremolava i tenia les dues potes davanteres cobertes de bendes.»
«Morta de por»
En Pablo ens explica com va trobar per primera vegada la Lolita:
«Un diumenge al matí m'avisen que hi ha una femella de llebrer en molt mal estat en una granja de porcs. Hi vaig anar de seguida i em vaig trobar la Lolita, estirada a terra. Era un matí molt fred, amb molt de vent, tot i que hi havia alguns raigs de sol. Vaig veure la Lolita ajaguda. La seva mirada reflectia una por extrema. Se li notaven totes les costelles, com si fos un saquet d'ossos. Tremolava de por, estava morta de por. Em vaig acostar a ella, i el pitjor encara estava per veure.
«Mai no oblidaré la seva mirada» — Richard
En acostar-m'hi es va aixecar, i vaig poder comprovar com li costava mantenir-se dreta. Les dues potes davanteres estaven gairebé seccionades i, tot i així, va intentar córrer com va poder. Vaig anar corrents al seu darrere. Va intentar mossegar-me. La vaig anar acorralant fins que vaig tenir molta sort: va entrar en una nau. Com un bravet a l'arena que sap que morirà, es va deixar caure a terra. Em vaig acostar a poc a poc a ella, de genolls, i ella, tota sola, no va fer res. Li vaig posar un morrió i la vaig agafar en braços. No pesava res, era un sac d'ossos. Em vaig témer el pitjor.
Vaig trucar l'Anna de SOS Galgos i em va dir que fes tot el possible per salvar-la. Llavors vam anar d'urgències a Alcázar de San Juan (Ciudad Real). Allà la van atendre. Li van curar les ferides i vam iniciar un tractament, per veure si podia respondre. Enaquell moment, tot el que estàvem fent podia quedar en no-res, perquè no sabíem si es podria recuperar. Si no s'hagués pogut recuperar, hauria calgut sacrificar-la...
Després la va atendre el veterinari de Consuegra-Madridejos, amb un nou tractament, noves cures, i la Lolita va començar a respondre.
A més, la Lolita va estar tota l'estona morta de por. Li vam construir una caseta amb palets, de manera que ella hi pogués entrar i sortir, encara que ho feia poques vegades perquè es movia amb dificultat. Però tenia una tapa a dalt, i per allà la podíem treure.
Així la curàvem (3 vegades al dia). Això va exigir demanar ajuda, perquè una sola persona no la podia atendre. Per això hi van participar: la Nines, la Marta i l'Eva durant les cures. Després ja vam contactar amb l'Anna i es va encarregar de portar-la a Barcelona».
La Lolita és només un dels més de 3.000 llebrers que ja hem rescatat.