Preguntes freqüents

El llebrer no necessita gaire exercici. Tres passejades de 20 minuts al dia solen ser suficients. Tot i serels atletes del món caní, els llebrers no són gossos gaire actius. Depèn molt de l'edat. Un llebrer jove de menys de 2 anys té més necessitat de córrer que un de més gran. En general, els encanta estar ajaguts descansant, conservant l'energia per córrer quan sorgeixi l'ocasió.

La majoria de llebrers no es poden deixar anar solts en llocs oberts, ja que recorren molta distància en poc temps i no acudeixen a la crida. Els llebrers s'orienten per la vista més que altres races, i qualsevol estímul els pot espantar i provocar-los la fugida, o un gat a distància els pot despertar l'instint de perseguir-lo. Per tant, és molt perillós deixar anar un llebrer al carrer i fins i tot en un parc. Un llebrer espantat fuig sense mirar i corre el risc de ser atropellat.

Per poder deixar que el llebrer corri i jugui a gust, cal fer-ho en un lloc tancat amb una tanca de més de 2 metres. A mesura que vagis coneixent el teu llebrer, aprendràs quins llocs són segurs per a ell i quins no.

Els llebrers són molt fredolics, ja que a penes tenen greix corporal o pèl, per la qual cosa no són aptes per viure fora, en un jardí. Són molt socials i els agrada estar a casa amb la família. Necessiten una superfície tova per descansar. Si poden triar, solen triar el sofà, però, si no està permès, un matalàs o llit encoixinat a terra és més que suficient.

Els llebrers són molt mandrosos i dormen fins a 18 hores al dia, però, com a mínim, han de sortir a passejar tres vegades al dia.

Depèn de cada llebrer. Molts llebrers provenen de la caça, on estan acostumats a conviure entre ells. Potser que es posin ansiosos quan es trobin sols en un entorn nou. Com que sempre avaluem els llebrers abans que siguin donats en adopció, sabem quins poden estar sols a casa i quins necessiten la companyia d'un altre gos per sentir-se segurs.

Si el llebrer no té un problema d'ansietat, pot dormir tranquil·lament a casa després d'una passejada matinal fins que tornis de la feina.

El llebrer menja la mateixa quantitat de pinso que qualsevol altre gos del seu pes, ajustant les quantitats segons el seu nivell d'activitat. Es recomana donar un pinso d'alta gamma dues vegades al dia, mai just abans o després d'un exercici intens. Sovint els resulta més còmode menjar i beure d'un bol elevat.

El llebrer sempre va a la seva nova casa en acollida temporal, per si no s'hi adapta per qualsevol motiu. Un cop, fet el nostre seguiment, veieu que s'hi ha adaptat bé i esteu contents amb ell, es fa l'adopció definitiva donant d'alta el microxip al vostre nom.

L'aportació d'adopció és d'aproximadament 450 euros, que es destinen a cobrir les despeses de registre del microxip, la vacunació, la desparasitació, les anàlisis de sang, el transport per una empresa especialitzada i, sobretot, les despeses d'esterilització (tant de mascles com de femelles), que és una condició obligatòria per als animals en adopció.

Alguns sí i altres no. Fem una prova de compatibilitat abans que vagin a una casa amb gats.

Els llebrers solen avenir-se molt bé amb infants i gent gran, ja que són gossos tranquils i respectuosos. No salten ni bavegen. De fet, són perfectes per fer intervenció assistida amb animals. SOS Galgos porta els seus llebrers a escoles, centres de menors i residències de gent gran per fer xerrades i activitats terapèutiques.

Els llebrers no solen lladrar ni estirar de la corretja. Són molt serens i, a casa, a penes es noten, ja que els agrada molt dormir.

Solen viure entre 12 i 14 anys,en funció sempre del seu estat de salut.

És cert que molts llebrers arriben traumatitzats per l'abandonament, el tracte que van rebre anteriorment o per una manca de socialització. Alguns tenen pànic a les persones, per la qual cosa estan més a gust vivint en un entorn rural on agafen confiança molt a poc a poc amb la seva família adoptiva i, de vegades, amb ningú més. D'altres arriben més confiats i millor socialitzats, capaços de saludar tothom, tant gossos com persones, acostumats a viatjar en cotxe i passejar per la ciutat.Tant els porucs com els més confiats, els llebrers són gossos molt afectuosos i sensibles.

Molts llebrers són aptes per viure en pisos sempre que se'ls proporcioni l'activitat física adequada. Potser que els convingui més un entorn urbà o rural, en funció dels seus antecedents.

Els llebrers són gossos intel·ligents i es poden educar motivant-los amb premis. És important ensenyar-los el seu nom i que acudeixin a la crida. En general, no és una raça que gaudeixi de l'obediència o d'altres habilitats canines. Prefereix estar passejant, socialitzant-se amb altres gossos o persones, explorant, corrent i, si no, dormint! Però sempre hi ha excepcions, i hi ha gent que fa 'agility' amb el seu llebrer i en gaudeix com qualsevol altre.

Els animals recollits són portats a una residència. Allà comencen a adaptar-se al nou entorn i s'hi comprova que no pateixin ansietat per separació. Si és així, es procedeix a reeducar l'animal perquè la superi.

Així mateix, se'ls poden reeducar alguns hàbits d'higiene, com fer les seves necessitats durant els passejos, no remenar les escombraries i no robar menjar, que per a gairebé tots aquests animals que provenen del carrer ha estat l'únic mitjà de supervivència.

En aquesta etapa es realitza la valoració psicològica de l'animal per poder-li trobar la millor família d'adopció possible en funció de les seves característiques: animal dominant o no, actiu o passiu, jove o vell, sociable o esquiu.

És important l'observació del seu comportament, comprovar la millora i la seva confiança creixent en l'ésser humà. S'adapten a la rutina d'horaris (menjar i passeig), així com a la interrelació amb altres animals, gossos o gats, comprovant així la seva reacció.